Cuchillo de agua
The water knife
(2015)

Paolo Bacigalupi

Editorial:
Penguin Random
House
(2016)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 540

Traductor:
Manuel de los Reyes

Quan obres una novel·la de Paolo Bacigalupi saps que t'hi trobaràs dos fets inalterables (almenys fins ara): Que aquesta s'endinsarà en la ciència-ficció catastrofista i que estarà traduïda per Manuel de los Reyes. I el cert que aquestes dues característiques són sinònim d'alta qualitat com s'evidencia amb tota la bibliografia que ens ha arribat fins ara.

Des que Paolo Bacigalupi va aterrar en aquest país amb la formidable La chica mecánica l'autor ens ha portat sempre històries ambientades en el futur proper, trames distòpiques amb un element que exprimeix per sobre els altres de forma clara: La decadència de la civilització a causa del canvi climàtic o de les plagues... en definitiva de l'acció humana. Sigui com sigui, ens situa sempre a l'ull de l'huracà, en el moment que les coses es comencen a tòrcer i la humanitat ha arrabassat el punt d'inflexió que li permetria temperar la fúria dels elements.

Si bé a La chica mecánica l'èmfasi es situava en la manipulació genètica, tot i que també tocava de forma important la desaparició de les energies d'origen fòssil, en obres posteriors com El cementerio de barcos o el conte que comparteix univers amb la present novel·la, “El cazador de tamarindos” (publicat dins l'antologia La bomba número seis) el canvi climàtic i les seves derivacions sobre la humanitat són l'element clau sota el que es desenvolupa l'acció.

I a Cuchillo de agua, aquest canvi climàtic que fa anys els científics estan avisant que es consolidarà, finalment arriba als Estats Units de forma entròpica, caòtica, sota l'acció d'huracans al golf de Mèxic, intenses pluges al nord del país i sobretot una sequera monumental al sud-oest, a l'àrea que actualment formen Califòrnia, Nevada, Arizona i Nou Mèxic on l'aigua és un bé tan escàs que la gent mata per ella, literalment.

L'aigua ho és tot en uns estats que actualment ja pateixen sequera: Ja avui dia només cal veure com la cascada més alta dels EUA, al parc de Yosemite, desapareix durant l'estiu; o comprovar com les polsoses carreteres de l'antiga Ruta 66 només ofereixen refugi als turistes i com ciutats completament artificials i situades en lloc absurds com Las Vegas o Phoenix tal sols subsisteixen per l'aigua que drenen al riu Colorado, l'unic riu amb cara i ulls que travessa aquests territoris.

Això que he descrit no és ficció, és la pura realitat i està passant. Però Bacigalupi va més enllà i ens planteja un futur amb una escassetat d'aigua de tal magnitud que aquests territoris s'han convertit en quasi estats independents que lluiten per sobreviure. I per aconseguir-ho tots necessiten captar aigua del riu que els fa frontera a tots quatre: El Colorado. Califòrnia és una potència amb recursos – presumiblement per seva costa al Pacífic i per la serralada de Sierra Nevada on segur hi ha més possibilitats d'acumular recursos hídrics, Nevada té la sort de posseir la presa Hoover dins el seu territori i controlar el llac Mead – l'únic motiu per que Las Vegas continuï existint fins i tot a l'actualitat-; Nou Mèxic és un desert que bàsicament intenta aturar els refugiats provinents de Texas que fugen dels huracans del golf. I ens queda Arizona, un nom que sembla pronosticar la seva essència, un estat que sobreviu com pot en la sequera i amb una capital, Phoenix, on Bacigalupi ha centrat la seva història.

Tres són els personatges a través dels quals podrem contemplar el declivi de Phoenix: Angel és un sicari, un cuchillo de agua que treballa per una mafiosa de Las Vegas, una persona que té com a missió sabotejar preses, eliminar als contraris i confabular especialment contra els interessos de Califòrnia. Lucy Monroe és una periodista freelance que treballa a Phoenix des que la ciutat va començar a ser el centre d'atenció dels mitjans, quan aquesta va convertir-se en un espai cosmopolita on les màfies campaven com si fos casa seva, on milers de refugiats texans vivien com podien i on la creu roja/ Camaraderia xinesa instal·laven fonts d'aigua per que la gent simplement no morís deshidratada. I tenim també a Maria, una immigrant de Texas, menyspreada pels zonals -habitants d'Arizona- com avui dia els americans menyspreen els mexicans, pel simple fet de venir d'una àrea devastada i sense recursos, pel simple desig de voler dirigir-se al nord, creuar el Colorado i tenir alguna possibilitat de salvació.

Les vides de tots tres s'aniran creuant durant uns dies sempre al voltant d'uns documents que tothom cerca, uns papers que podrien trasbalsar l'status quo de tota l'àrea i fer que territoris s'empobrissin i d'altres s'enriquissin. És curiós com a les acaballes de la civilització en unes àrees que no poden oferir res, Bacigalupi encara s'aferra a la legalitat per fer que la societat imparteixi ordre, que la Guàrdia Nacional o els poders fàctics del país tinguin encara dret a desequilibrar els recursos- l'aigua- en favor d'un o altre estat. Si comparem aquesta apologia del canvi climàtic amb les històries que podíem llegir a La chica mecánica, sembla que l'autor hagi volgut defensar el seu país com un territori que encara vol seguir el camí recte, un país que encara no ha caigut en un feudalisme basat en la llei del més fort, on les lleis encara s'hagin de respectar tot i que només serveixin per allargar l'agonia.

Jo veig això com un exercici de crítica a l'hipocresia del mateix govern americà: Si un document escrit fa un segle disposa uns drets... haig d'acatar-ho, haig de creure-m'ho. Avui dia, si promets no intentar assassinar a ningú pots entrar al país; és el que et pregunten quan demanes un visat electrònic per entrat als EUA. Pura hipocresia surrealista. SI jures has de ser conseqüent; si un paper diu una cosa, cal canviar-ho tot encara que matis a mig país pel camí.

El cert és que Bacigalupi prem la llaga amb totes les seves forces i equipara als Estats Units als països dels quals sempre han menyspreat per la seva poca tradició democràtica o pel simple fet se ser pobres. Ara és el torn del gegant americà i els seus peus – els estats del sud-oest- s'estan començant a enfonsar al fang.

L'autor fa un exercici, com sempre, sublim pel que fa a l'ambientació, recreant tant els problemes climàtics com els socials. Si a la Tailàndia de La chicha mecánica vaig passar calor llegint el llibre, al Phoenix de Cuchillo de agua he passat sed, molta sed. I és que aquesta ambientació és marca de la casa. Bacigalupi la té com un dels elements més importants que explota quan escriu les seves novel·les, fa que el lector estigui allí mateix, mirant com pateixen els zonals, com fugen els texans de les mirades dels que ja no es consideren compatriotes seus, com la rica Califòrnia maltracta a tothom que hi ha darrera de la seva barrera d'aigua. Tot ho podem entreveure només amb les descripcions. També ens fem una idea dels complexes que arrosseguen els americans quan grans corporacions xineses s'estableixen a ciutats com Las Vegas o Phoenix envoltades de luxe... i aigua... mentre el que queda de l'orgullosa població autòctona ha de fer de tot per continuar vivint. L'autor defineix a aquests últims com:

“(...) Ratas del apocalipsis que se dedicaban a roer las entrañas del desarrollo y la promoción urbanística”

Cuchillo de agua és doncs un cop de puny al ventre de l'estat més poderós del món. Una història que per desgràcia és més propera del que puguem pensar i que es sustenta per uns bons personatges, especialment el nostre sicari Angel que és qui aporta més matisos de gris. Potser el paper de Lucy, la periodista, és referma més com un visor que cada cop es torna més parcial amb el que observa. Però també el tarannà desesperat de Maria ens dóna una idea del que poden viure les persones quan estan castigades per forces que no poden contenir. Bacigalupi ofereix molts fragments tensos, colpidors per a tots tres personatges. Moments de gran intensitat narrada amb total mestratge que fan que la present novel·la assoleixi cotes de més vitalitat que altres obres anteriors.

Si La chica mecánica ens obria les portes a una societat en plena caiguda i plena de contradiccions, aquí Bagicalupi no es queda curt però a diferència d'aquella primera novel·la que potser volia tractar massa temes diferents aquí l'autor es centra en exclusiva en aquests efectes devastadors del canvi climàtic. I crec que aquesta fixació li dóna més força a la novel·la.

Llegiu-lo i ja em direu.

Eloi Puig,

08/02/2017